Discapacitat auditiva i sordceguesa

Quan es pensa en accessibilitat web és freqüent oblidar les persones sordes o amb hipoacúsia: al cap i a la fi, el web «es llegeix». Però el vídeo i l'àudio són avui una part central dels continguts, i a més la sordesa té implicacions en la comprensió del text escrit que poca gent coneix. En aquesta lliçó veuràs les necessitats d'aquest col·lectiu i, al final, el cas específic de la sordceguesa.

Sordesa, hipoacúsia i llengua de signes

Convé distingir dues realitats:

• Persones amb hipoacúsia (pèrdua parcial d'audició, sovint associada a l'edat): hi senten amb dificultat i solen recolzar-se en audiòfons, implants coclears i en la lectura. Són la gran majoria de les persones amb discapacitat auditiva.
• Persones sordes signants: la seva primera llengua és la llengua de signes. A Espanya, la Llei 27/2007 reconeix la llengua de signes espanyola (LSE) i la llengua de signes catalana (LSC). Per a moltes d'aquestes persones el castellà escrit és una segona llengua, apresa sense el suport de l'oïda, i per tant els textos llargs i complexos poden ser una barrera real.

Aquesta segona idea sorprèn molts professionals: una persona sorda profunda de naixement pot tenir dificultats de lectura no per manca de capacitat, sinó perquè el castellà és, per a ella, una llengua estrangera. Per això el llenguatge clar, els vídeos en llengua de signes i les frases curtes també beneficien aquest col·lectiu.

Subtítols: el requisit bàsic

Per al contingut audiovisual, el requisit mínim són els subtítols. Les WCAG distingeixen:

Un bon subtítol no és només la transcripció de les paraules. Els subtítols per a persones sordes (a Espanya, la norma UNE 153010 en recull els requisits) inclouen informació sonora rellevant entre claudàtors, com ara «[sona el telèfon]» o «[música tensa]», identifiquen qui parla quan no és a la pantalla i estan sincronitzats amb l'àudio. Els subtítols generats automàticament per les plataformes són un punt de partida, però contenen errors (noms propis, xifres, termes tècnics) i no s'han de publicar mai sense revisió.

Altres requisits per a persones amb discapacitat auditiva

• No dependre només del so: una alerta que sona quan arriba un missatge ha de tenir també un indicador visual. És la versió sonora del principi «no només color».
• Canals de contacte alternatius: si l'únic mitjà d'atenció al client és un telèfon, una persona sorda no el pot fer servir. Ofereix xat, correu o formulari. En els serveis coberts per la Llei 11/2023 (PDF, s'obre en una finestra nova), l'atenció al client s'ha d'oferir en modalitats de comunicació accessibles, i en la resposta a les comunicacions d'emergència al 112 les alternatives a la veu són un requisit exprés.
• Control del volum i de l'àudio de fons: criteri 1.4.2 Control de l'àudio (nivell A) per a l'àudio que es reprodueix automàticament més de tres segons, i 1.4.7 Àudio de fons baix o absent (AAA).
• Vídeos en LSE per a continguts essencials (com demanar cita, drets de la persona usuària) en administracions i serveis públics.

Sordceguesa: la línia braille com a finestra al món

La sordceguesa és una discapacitat única, no la suma de dues. Les persones sordcegues tenen diferents graus de resta visual i auditiva, i a Espanya estan representades per entitats com ASOCIDE o la Unitat Tècnica de Sordceguesa de l'ONCE. Per als qui no tenen resta visual ni auditiva aprofitable, l'accés al contingut digital passa pel braille.

Una línia braille (o pantalla braille) és un dispositiu amb una fila de cel·les de punts que pugen i baixen per formar caràcters braille. Es connecta a l'ordinador o al mòbil i mostra, cel·la a cel·la, el text que llegeix el lector de pantalla. Els models habituals tenen entre 14 i 80 cel·les, així que l'usuari llegeix la pàgina en fragments molt curts. Això té conseqüències directes:

• Tot ha de ser en text: ni la veu, ni el so, ni una imatge sense alternativa no serveixen. Els subtítols d'un vídeo, per exemple, no són suficients; cal una transcripció textual completa.
• L'estructura i la concisió importen encara més: un nom d'enllaç de vint paraules ocupa tota la línia braille.
• Els avisos que desapareixen sols (missatges toast de tres segons) es perden: l'usuari no ha tingut temps d'arribar-hi. Criteri 2.2.1 Temps ajustable.
• Les abreviatures i els símbols poc comuns es llegeixen malament en braille; convé explicar-los o evitar-los.

La línia braille també és l'eina de moltes persones cegues que prefereixen llegir que escoltar, especialment per a textos llargs, codi o idiomes estrangers. Per això, un web que funciona bé amb lector de pantalla i manté tot el contingut en text sol funcionar també en braille.

Com comprovar-ho

• Reprodueix cada vídeo sense so: ho entens tot gràcies als subtítols? Hi apareixen els sons rellevants i qui parla?
• Revisa que cap avís no es comuniqui només amb so.
• Busca els continguts que només existeixen en àudio o vídeo i comprova que tenen transcripció textual.
• Comprova que el canal d'atenció no és exclusivament telefònic.

Resum

• La hipoacúsia és molt més freqüent que la sordesa profunda; per a les persones sordes signants el castellà escrit pot ser una segona llengua.
• Subtítols revisats per al vídeo enregistrat (1.2.2, A) i en directe (1.2.4, AA); transcripció per a l'àudio sol (1.2.1).
• Els subtítols de qualitat inclouen els sons rellevants i identifiquen qui parla; els automàtics requereixen revisió.
• Res no ha de dependre només del so, i hi ha d'haver canals de contacte diferents del telèfon.
• Les persones sordcegues hi accedeixen mitjançant una línia braille: tot el contingut ha d'existir com a text i no ha de desaparèixer abans que es pugui llegir.