Parla, fotosensibilitat, moviment i fatiga: els perfils que s'obliden

Quan es parla d'accessibilitat es pensa gairebé sempre en veure-hi, sentir-hi, moure's i entendre. Però hi ha necessitats que no encaixen del tot en aquests quatre grans perfils i que solen quedar fora dels projectes: les de les persones amb discapacitat de la parla, amb epilèpsia fotosensible, amb trastorns vestibulars o amb malalties cròniques que limiten la seva energia. A la lliçó del mapa ja les vas veure aparèixer a la llista de necessitats funcionals de l'EN 301 549 (PDF, s'obre en una finestra nova). En aquesta veuràs qui són, quines barreres troben i quins criteris les protegeixen. Algunes d'aquestes barreres, com els centelleigs, no només impedeixen fer servir un web: poden causar danys físics.

Discapacitat de la parla

Inclou situacions molt diferents: la tartamudesa; la disàrtria (parla poc intel·ligible per manca de control muscular), freqüent en l'ELA, la paràlisi cerebral, el Parkinson o després d'un ictus; l'afàsia, una alteració del llenguatge que també pot afectar la comprensió, com vas veure a la lliçó anterior; la pèrdua de la veu després d'una laringectomia; i les persones autistes que no es comuniquen de manera oral o ho fan poc. Moltes persones sordes signants tampoc no fan servir la veu oral per comunicar-se.

Algunes d'aquestes persones fan servir comunicació augmentativa i alternativa (CAA): taulers de pictogrames (a Espanya són molt coneguts els d'ARASAAC, del Govern d'Aragó), aplicacions que converteixen text en veu o comunicadors amb veu sintètica que es fan servir, de vegades, amb la mirada o amb un polsador.

Les WCAG gairebé no tracten la parla, perquè el web gairebé mai no exigeix parlar. Però cada vegada més serveis sí que ho fan, i aquí apareixen les barreres:

• Assistents i menús telefònics de veu («digueu el motiu de la vostra trucada») sense alternativa de teclat o de text.
• Atenció al client exclusivament telefònica, la mateixa barrera que vas veure per a les persones sordes.
• Autenticació per veu («la meva veu és la meva contrasenya») com a únic mètode.
• Temps de resposta curts en sistemes de veu, que tallen qui triga a articular.

La solució és sempre la mateixa: que cap tasca no depengui només de la veu. L'EN 301 549 ho recull com a necessitat funcional (4.2.6) i, per als productes amb comunicació de veu bidireccional, el seu capítol 6 inclou requisits de text en temps real (en anglès, real-time text o RTT), que permet «conversar» per escrit, caràcter a caràcter, durant una trucada.

Epilèpsia fotosensible

En una part de les persones amb epilèpsia, els centelleigs de llum i certs patrons d'alt contrast poden desencadenar una crisi. Altres persones, amb migranya o sense cap diagnòstic, pateixen mareig, nàusees o mal de cap davant del mateix estímul. És una de les poques barreres del web que pot causar un dany físic immediat amb una sola exposició. El cas més citat va passar el desembre de 1997, quan un episodi de la sèrie d'animació Pokémon emès al Japó, amb una seqüència de centelleigs vermells i blaus, va provocar símptomes a centenars d'infants, molts dels quals van ser atesos en hospitals.

Les WCAG ho aborden amb dos criteris (el document Understanding 2.3.1 del W3C explica com es calculen els llindars):

• 2.3.1 Llindar de tres flaixos o menys (nivell A): res de la pàgina no pot centellejar més de tres vegades en qualsevol període d'un segon, llevat que els centelleigs siguin per sota dels llindars generals i de flaix vermell, que depenen de la mida i la intensitat.
• 2.3.2 Tres flaixos (nivell AAA): res no centelleja més de tres vegades per segon, sense excepcions.

El criteri 2.3.1 té a més un estatus especial: les WCAG l'inclouen entre els requisits de «no interferència», que s'han de complir a tota la pàgina, fins i tot a les parts que no es consideren part de la versió accessible. Un centelleig perillós no es compensa oferint una altra versió del contingut, perquè la crisi es pot produir abans que la persona hi arribi.

On apareixen els centelleigs? En bàners publicitaris, GIF animats, vídeos promocionals amb talls ràpids, efectes d'«interferència» o glitch, transicions de videojocs i continguts que pugen altres persones a les xarxes socials. Per comprovar-ho hi ha eines d'anàlisi gratuïtes com PEAT (Photosensitive Epilepsy Analysis Tool), desenvolupada pel Trace Center, i les televisions apliquen anàlisis similars, com la prova de Harding.

Trastorns vestibulars i sensibilitat al moviment

El sistema vestibular, a l'oïda interna, és el que ens dona l'equilibri i l'orientació. Les persones amb trastorns vestibulars (vertigen, migranya vestibular, seqüeles de commocions cerebrals, algunes malalties de l'oïda interna) poden patir mareig, nàusees o desorientació davant de moviments que no esperen a la pantalla. No cal que siguin centelleigs: n'hi ha prou amb un moviment ampli i continu.

Els desencadenants més habituals són l'efecte parallax (capes que es mouen a velocitats diferents en desplaçar-se), el desplaçament «segrestat» que no segueix el ritme de la roda del ratolí, els apropaments i girs en fer scroll, els fons de vídeo en bucle i les transicions de pàgina que fan lliscar tota la pantalla.

Els criteris relacionats són el 2.2.2 Posar en pausa, aturar, amagar (A), que exigeix poder aturar qualsevol moviment automàtic que duri més de cinc segons, i el 2.3.3 Animació a partir d'interaccions (AAA), que demana poder desactivar les animacions de moviment provocades per la interacció, tret que siguin essencials. Encara que el 2.3.3 sigui AAA, hi ha una manera molt senzilla de complir-lo: els sistemes operatius tenen un ajust per reduir el moviment («Reduir el moviment» a macOS i iOS, «Efectes d'animació» a Windows, «Suprimeix les animacions» a Android) i el web el pot llegir amb la consulta de mitjans prefers-reduced-motion.

/* Animació normal per a qui no ha demanat el contrari */
.portada { animation: deslizar 1.2s ease-out; }

/* Si la persona ha demanat reduir el moviment, es respecta */
@media (prefers-reduced-motion: reduce) {
  .portada { animation: none; }
  html { scroll-behavior: auto; }
}

Fatiga, dolor i malalties cròniques

L'esclerosi múltiple, la fibromiàlgia, la COVID persistent, la malaltia renal en diàlisi o els tractaments oncològics tenen una cosa en comú: limiten l'energia disponible, i aquesta energia canvia d'un dia a l'altre. Una persona pot completar un tràmit llarg un dilluns i no ser capaç de fer-ho el dimarts. Sovint s'hi sumen dolor, problemes de concentració (l'anomenada «boira mental») o pèrdua de destresa.

Per a aquest grup, cada pas innecessari costa. Les barreres típiques són els processos llargs que no es poden desar, les sessions que caduquen, les dades que cal tornar a escriure i les tasques que obliguen a fer molts clics o a desplaçar-se molt. Els criteris que més ajuden ja els coneixes: el 2.2.1 Temps ajustable, el 3.3.7 Entrada redundant i, com a bona pràctica, el 2.2.6 Temps d'espera (AAA), que demana avisar de quant temps d'inactivitat provoca la pèrdua de dades.

Resum

• Cap tasca no ha de dependre només de la veu: ofereix sempre un canal escrit equivalent (EN 301 549, 4.2.6).
• Els centelleigs poden provocar crisis: el 2.3.1 Llindar de tres flaixos o menys és de nivell A i de no interferència.
• El moviment ampli mareja les persones amb trastorns vestibulars: permet aturar-lo (2.2.2) i respecta prefers-reduced-motion (2.3.3).
• La fatiga i el dolor canvien d'un dia a l'altre: desa el progrés, avisa abans que caduqui la sessió i no demanis les dades dues vegades (2.2.1, 3.3.7).