Avaluar la multimèdia en una auditoria: criteris, qualitat i evidències

La multimèdia és on molts informes d'auditoria es queden més curts: «el vídeo no té subtítols» i poca cosa més. Un especialista ha de dir quines peces hi ha, quins criteris s'apliquen a cadascuna, si els subtítols i l'audiodescripció que existeixen tenen prou qualitat, si el reproductor permet fer-los servir i quines exclusions legals hi caben. Aquesta lliçó aplica la metodologia WCAG-EM (s'obre en una finestra nova) i els criteris en profunditat del nivell 4 a la multimèdia, amb dues proves senzilles que ho decideixen gairebé tot i un model per redactar troballes amb evidències. Reuneix el que s'ha vist a les lliçons anteriors d'aquest curs.

Inventari i mostra

El primer pas és saber què hi ha. A la mostra de pàgines (pas 3 de WCAG-EM) localitza tots els elements <video> i <audio>, els vídeos incrustats de YouTube o Vimeo, els reproductors de tercers, els vídeos decoratius de fons, les animacions llargues, els pòdcasts, les retransmissions en directe i els seus enregistraments. Un recurs ràpid és la consola del navegador:

// A la consola del navegador: inventari ràpid de multimèdia a la pàgina
document.querySelectorAll('video, audio, iframe').forEach((el) => {
  console.log(el.tagName, el.src || el.currentSrc || '(sense src)',
    'title:', el.getAttribute('title'),
    'pistes:', el.textTracks ? el.textTracks.length : '-',
    'autoplay:', el.autoplay === true);
});

Els reproductors dins d'<iframe> d'un altre domini no exposen les seves pistes a aquest script: cal revisar-los obrint-los. En llocs amb un catàleg gran (una mediateca municipal, un canal universitari), la mostra ha d'incloure com a mínim una peça de cada tipus i totes les que formin part de processos clau (un vídeo tutorial d'un tràmit, l'enregistrament del ple), i convé revisar, a més, el procés de publicació: qui subtitula, qui encarrega l'audiodescripció i com es comprova. Un error en el procés explica centenars d'errors al catàleg.

Dues proves que ho decideixen gairebé tot

Mirar sense so

Silencia l'equip, activa els subtítols i mira el vídeo complet (o, si és llarg, tres fragments d'un minut: inici, meitat i final). Entens tot el que es diu? Saps qui parla en cada moment? Hi apareixen els sons que importen (un avís, una rialla que canvia el sentit, la música que marca un canvi)? Si la resposta és no, falla l'1.2.2.

Escoltar sense imatge

La prova de la pantalla en negre: tapa la pantalla o tanca els ulls i escolta. Et perds alguna cosa? Rètols amb un telèfon o una data, el nom de qui parla que només apareix en un faldó, xifres d'un gràfic, accions que no es narren. Si es perd informació, cal audiodescripció (1.2.5) i, en el nivell A, com a mínim audiodescripció o transcripció descriptiva (1.2.3). Si no es perd res, perquè tot el que és visual ja és a la veu, documenta que no hi ha informació visual addicional: el criteri es compleix sense audiodescripció.

Mesurar la qualitat, no només la presència

Les WCAG no fixen llindars numèrics de qualitat, però uns subtítols o una audiodescripció que no transmeten la informació no són una alternativa equivalent. En revisar els fragments de mostra, registra:

• Exactitud: paraules omeses o canviades, i amb una atenció especial als noms propis, les xifres, les dates i les negacions.
• Sincronia: el subtítol entra amb la parla i no es queda en pantalla quan ja parla una altra persona.
• Completesa: identificació dels parlants i sons rellevants, cosa que distingeix els subtítols per a persones sordes d'una simple transcripció del diàleg.
• Llegibilitat: dues línies com a màxim i una velocitat de lectura raonable segons la UNE 153010 (al voltant de 15 caràcters per segon).
• Audiodescripció: llegeix el text en pantalla, no trepitja diàlegs ni sons significatius, és objectiva i no s'avança (els principis de la UNE 153020 que vas veure a la lliçó d'audiodescripció professional).

Els subtítols automàtics sense revisar es reconeixen amb facilitat: a YouTube apareixen com a «generats automàticament», no tenen una puntuació coherent i no identifiquen els parlants. No s'accepten com a compliment de l'1.2.2, però tampoc no n'hi ha prou de dir-ho: anota dos o tres errors concrets amb el seu minut, perquè són l'evidència que convenç. Per a la subtitulació en directe, el sector i alguns reguladors fan servir models de mesura de l'exactitud com el model NER, que pondera la gravetat de cada error; a la pràctica, se sol considerar acceptable una exactitud al voltant del 98 %. Fes-lo servir com a referència, no com a requisit normatiu.

Reproductor, pàgina i no interferència

Després del contingut, el contenidor: el reproductor s'avalua com qualsevol component (teclat, noms, estats, focus, contrast) amb el protocol de la lliçó anterior. I hi ha quatre criteris amb una propietat especial: l'1.4.2 Control de l'àudio, el 2.1.2 Sense paranys per al focus del teclat, el 2.2.2 Posar en pausa, aturar, amagar i el 2.3.1 Llindar de tres flaixos o menys formen part del requisit de conformitat de no interferència. S'apliquen a tot el contingut de la pàgina, fins i tot al que no es fa servir per complir i encara que hi hagi una versió alternativa accessible. Un vídeo amb flaixos perillosos no s'arregla publicant-ne una altra versió al costat: el que és a la pàgina pot provocar una crisi a qui el vegi.

Contingut de tercers, directe i exclusions

La Directiva (UE) 2016/2102 (PDF, s'obre en una finestra nova), i amb ella el RD 1112/2018 (PDF, s'obre en una finestra nova), exclou del seu àmbit el contingut multimèdia enregistrat publicat abans del 23 de setembre de 2020, el contingut multimèdia en directe i el contingut de tercers que l'organisme ni finança, ni desenvolupa, ni controla. Tres matisos que convé aplicar amb rigor:

• Un vídeo del mateix organisme publicat al seu canal de YouTube i incrustat al seu web no és contingut de tercers: l'organisme el produeix i el controla. Que el reproductor sigui de YouTube no l'exclou.
• El directe està exclòs mentre s'emet, però el seu enregistrament publicat després és contingut enregistrat: necessita subtítols i audiodescripció en un termini raonable (la norma no fixa un termini exacte; com a referència pràctica, no més de 14 dies).
• Una exclusió no impedeix recomanar: en un informe, marca la peça com a «no s'aplica per exclusió», cita'n la causa i afegeix-hi la recomanació si el contingut és important per a la ciutadania. En el sector privat, la Directiva (UE) 2019/882 (PDF, s'obre en una finestra nova) (Acta Europea d'Accessibilitat), transposada per la Llei 11/2023 (PDF, s'obre en una finestra nova), preveu exclusions semblants, però no idèntiques: per exemple, la referència per a la multimèdia enregistrada és el 28 de juny de 2025.

Redactar la troballa amb evidències

Una troballa de multimèdia útil identifica la peça, el minut i la informació que es perd. Agrupa per criteri al cos de l'informe i afegeix en un annex una matriu per peça (vídeo × criteri) perquè l'equip de comunicació sàpiga exactament què ha de refer.

Resum

• Fes l'inventari de tota la multimèdia de la mostra, classifica cada peça i revisa també el procés de publicació quan el catàleg és gran.
• Mirar sense so decideix l'1.2.2; escoltar sense imatge decideix l'1.2.3 i l'1.2.5. Si tot el que és visual ja és a l'àudio, no cal audiodescripció.
• Avalua la qualitat (exactitud, sincronia, parlants, sons, llegibilitat) amb evidències concretes; els subtítols automàtics sense revisar no compleixen l'1.2.2.
• L'1.4.2, el 2.1.2, el 2.2.2 i el 2.3.1 són de no interferència: s'apliquen a tot el que hi ha a la pàgina.
• Aplica les exclusions amb rigor (els vídeos propis a YouTube no són de tercers; l'enregistrament del directe sí que hi entra) i redacta cada troballa amb peça, minut, impacte i recomanació.