Europa per dins: com apliquen les directives França, Alemanya, Itàlia i altres estats membres

Als cursos N5-C2 i N5-C3 vas estudiar a fons com Espanya ha incorporat la Directiva (UE) 2016/2102 (PDF, s'obre en una finestra nova) i la Directiva (UE) 2019/882 (PDF, s'obre en una finestra nova). Però una directiva fixa objectius i deixa que cada estat membre en triï la forma i els mitjans: hi ha vint-i-set transposicions, amb autoritats, referències tècniques, formats de declaració i sancions diferents. Per a una organització que opera en diversos països de la Unió, o per a un auditor que treballa amb clients europeus, conèixer aquestes diferències evita sorpreses. Aquesta lliçó compara els casos més instructius: França, Alemanya, Itàlia, els Països Baixos i Portugal, davant del model espanyol.

Què és comú a tota la Unió

Hi ha una base compartida que no canvia d'un país a un altre:

• La norma harmonitzada. L'EN 301 549 (PDF, s'obre en una finestra nova) atorga presumpció de conformitat amb els requisits de la Directiva 2016/2102 (Decisió d'Execució (UE) 2018/2048, modificada per la 2021/1339, que cita la v3.2.1); per a la 2019/882, la Comissió ha encarregat normes harmonitzades específiques i, mentrestant, l'EN 301 549 és la referència pràctica.
• El model de declaració d'accessibilitat del sector públic, fixat per la Decisió d'Execució (UE) 2018/1523 (PDF, s'obre en una finestra nova), amb la seva estructura: situació de compliment, contingut no accessible, preparació de la declaració, observacions i dades de contacte, procediment d'aplicació.
• La metodologia de seguiment (Decisió d'Execució (UE) 2018/1524 (PDF, s'obre en una finestra nova)), amb seguiment simplificat i en profunditat, i informes periòdics de cada estat a la Comissió.
• Els conceptes jurídics: càrrega desproporcionada, mecanisme de comunicació, procediment d'aplicació i, a la 2019/882, vigilància del mercat de productes i control de serveis.

Sobre aquesta base, la Directiva 2016/2102 és d'harmonització mínima: permet als estats mantenir o introduir mesures que vagin més enllà. És aquí on apareixen les diferències.

França: RGAA, pla plurianual i empreses grans

França aplica l'obligació a través de l'article 47 de la Llei 2005-102 sobre igualtat de drets de les persones amb discapacitat i d'una referència tècnica pròpia, el RGAA (Référentiel général d'amélioration de l'accessibilité). El RGAA 4.1 tradueix les exigències de l'EN 301 549 a una metodologia operativa de 106 criteris agrupats en 13 temàtiques, amb proves detallades per a cadascun; és, a la pràctica, un procediment de prova a l'estil del que vas veure a Trusted Tester.

Tres trets el distingeixen del model espanyol:

• A més de la declaració, les entitats obligades han de publicar un pla plurianual d'accessibilitat (schéma pluriannuel, de fins a tres anys) i plans d'acció anuals.
• La pàgina d'inici ha d'indicar l'estat de conformitat («accessibilité : non conforme / partiellement conforme / totalement conforme») amb un enllaç a la declaració.
• L'obligació s'estén a empreses privades amb una facturació a França superior a 250 milions d'euros, que no són sector públic però hi van quedar incloses per decisió nacional. Des del 2025 s'hi sumen les obligacions de la transposició de la Directiva 2019/882 per a productes i serveis.

L'incompliment de l'obligació de publicar la declaració i els plans comporta sancions administratives.

Alemanya: nivells federal i dels Länder

A Alemanya, l'accessibilitat del sector públic federal es regula a la llei d'igualtat de les persones amb discapacitat (BGG) i al reglament BITV 2.0, que remet a l'EN 301 549; cada Land té la seva pròpia llei i el seu reglament per a la seva administració. El seguiment federal el fa un organisme específic, l'oficina federal de seguiment de l'accessibilitat de les TI (BFIT-Bund).

Per al sector privat, la Directiva 2019/882 es va transposar mitjançant la Barrierefreiheitsstärkungsgesetz (BFSG), aplicable des del 28 de juny de 2025, amb un reglament de desplegament que detalla els requisits. La vigilància del mercat correspon als Länder, que han creat una autoritat comuna per coordinar-la. En el debat alemany ha aparegut, a més, una qüestió que convé vigilar: si l'incompliment es pot reclamar entre competidors per la via de la competència deslleial, cosa que afegiria un front semblant al litigi privat que vas veure als Estats Units.

Itàlia: AgID i les grans empreses

Itàlia va ser pionera amb la Llei 4/2004 (coneguda com a Llei Stanca). Avui l'autoritat central és l'Agència per a la Itàlia Digital (AgID), que publica les directrius tècniques (2020, basades en l'EN 301 549) i gestiona una plataforma en què les administracions publiquen la seva declaració d'accessibilitat i els seus objectius anuals d'accessibilitat. Igual que França, Itàlia va ampliar l'obligació a empreses privades: des de la reforma de 2020 abasta les que ofereixen serveis al públic mitjançant webs o aplicacions i tenen una facturació mitjana superior a 500 milions d'euros en els tres últims exercicis, amb capacitat sancionadora de l'AgID.

Països Baixos i Portugal: la transparència com a eina

Dos països han convertit la declaració en un instrument de pressió pública:

• Els Països Baixos mantenen un registre públic de declaracions d'accessibilitat dels organismes públics, en què cada lloc o aplicació apareix amb una qualificació del seu estat, des del compliment total fins a l'incompliment o la declaració pendent. Qualsevol persona pot consultar quins organismes van endarrerits.
• Portugal (Decret llei 83/2018) combina la declaració obligatòria amb un segell voluntari d'usabilitat i accessibilitat que reconeix els llocs que superen determinades proves, un incentiu positiu a més de l'obligació.

Resum

• Tota la Unió comparteix l'EN 301 549, el model de declaració (2018/1523) i la metodologia de seguiment (2018/1524), però la Directiva 2016/2102 permet a cada estat anar més enllà.
• França fa servir el RGAA 4.1, exigeix un pla plurianual i l'estat de conformitat a la portada, i obliga les empreses amb més de 250 M€ de facturació.
• Alemanya reparteix l'obligació entre el nivell federal (BITV 2.0) i els Länder, i aplica la BFSG al sector privat des del 2025.
• Itàlia centralitza a l'AgID les directrius i les declaracions, i estén l'obligació a grans empreses; els Països Baixos i Portugal fan servir la transparència i els segells com a incentiu.
• Per operar en diversos estats: avaluació tècnica única, mapatge a la referència nacional quan n'hi hagi, i declaració, idioma i procediment de reclamació propis de cada país.