Normes harmonitzades i presumpció de conformitat: l'annex A

A la lliçó anterior vas veure que només una versió de l'EN 301 549 (PDF, s'obre en una finestra nova) està «harmonitzada» i que això li dona un valor jurídic especial. Aquesta lliçó explica aquest mecanisme amb detall, perquè és el que separa una referència tècnica qualsevol de l'eina amb què una administració demostra que compleix la llei. També aprendràs a llegir l'annex A, les taules que diuen exactament quins requisits compten per a un web o una app del sector públic i en quines condicions.

Què és una norma harmonitzada

Una norma europea és, per si mateixa, d'aplicació voluntària. Es converteix en «harmonitzada» quan compleix tres condicions: l'elaboren els organismes europeus de normalització (CEN, CENELEC i ETSI) a petició de la Comissió, respon als requisits d'una norma legal concreta i la Comissió en publica la referència al Diari Oficial de la Unió Europea (DOUE) mitjançant una decisió d'execució. A partir d'aquesta publicació, el contingut que compleix la norma es presumeix conforme amb els requisits legals que la norma cobreix.

Presumpció no vol dir obligació. La llei no exigeix aplicar l'EN 301 549: exigeix que els webs i les apps siguin perceptibles, operables, comprensibles i robustos (article 4 de la Directiva (UE) 2016/2102 (PDF, s'obre en una finestra nova)). La norma és el camí que dona seguretat jurídica: qui la compleix no ha de demostrar res més; qui tria un altre camí ha de provar, amb els seus propis arguments i evidències, que arriba al mateix resultat. Per això, a la pràctica, el sector públic treballa gairebé sempre amb la norma.

La cascada de l'article 6 de la Directiva (UE) 2016/2102

La Directiva va preveure què passaria mentre no existís una norma harmonitzada, i ho va fer en cascada. L'article 6 estableix, en aquest ordre:

1. Presumpció de conformitat per al contingut que compleixi les normes harmonitzades, o parts d'aquestes, les referències de les quals es publiquin al DOUE.
2. A falta de norma harmonitzada, per a les aplicacions mòbils, les especificacions tècniques que la Comissió adopti mitjançant actes d'execució.
3. A falta de totes dues, per als llocs web, els requisits pertinents de l'EN 301 549 V1.1.2 (2015-04), que la mateixa Directiva cita pel seu nom.

Aquest graó subsidiari es va deixar de fer servir quan la Decisió d'Execució (UE) 2018/2048 va publicar la referència de la v2.1.2, i la Decisió d'Execució (UE) 2021/1339 la va substituir per la v3.2.1. El canvi no va ser instantani: la referència anterior va continuar donant presumpció durant un període de convivència que va acabar el febrer de 2022. És un precedent útil per al que veuràs a la lliçó sobre la transició a la v4.1.1. El RD 1112/2018 (PDF, s'obre en una finestra nova) trasllada aquest mateix mecanisme al dret espanyol.

Anatomia de les taules A.1 i A.2

L'annex A de la v3.2.1 conté dues taules: l'A.1 per al contingut web i l'A.2 per a les aplicacions mòbils. Cada fila és un requisit de la norma i cada columna respon una pregunta:

• Apartat de la norma: l'identificador i el títol del requisit (per exemple, 9.1.4.3 Contrast (mínim)).
• Requisits essencials de la Directiva: quatre subcolumnes (perceptible, operable, comprensible, robust) que indiquen a quin principi de l'article 4 contribueix el requisit.
• Condicionalitat: «U» si el requisit és incondicional o «C» si només s'aplica quan es dona una circumstància.
• Condició: el text d'aquesta circumstància, per exemple «quan el contingut web mostri vídeo amb àudio sincronitzat».
• Avaluació: l'apartat de l'annex C que descriu com comprovar-lo.

Què hi ha dins de cada taula

Taula A.1: contingut web

Inclou el capítol 9 complet, amb l'apartat 9.6 de requisits de conformitat de les WCAG (pàgina completa, processos complets, tecnologies compatibles amb l'accessibilitat i no interferència). Hi afegeix els requisits del capítol 10 amb la condició «quan els documents i formularis es puguin descarregar des d'una pàgina web»: és la base perquè els PDF d'una seu s'avaluïn amb el capítol 10. Recull també el 5.2, el 5.3 i el 5.4, els requisits de comunicació bidireccional del capítol 6 (quan el web ofereixi veu o vídeo en temps real), els del capítol 7 sobre reproducció de vídeo, l'11.7 Preferències d'usuari, els d'eines d'autor 11.8.1 a 11.8.5 i els del capítol 12 de documentació i suport, aquests últims incondicionals. El capítol 8 de maquinari no hi apareix.

Taula A.2: aplicacions mòbils

No conté el capítol 9, perquè una app nativa no és una pàgina web: els seus criteris WCAG hi arriben a través del capítol 11, amb les variants de funcionalitat oberta i tancada que veuràs a la lliçó dels capítols 9 a 13. Inclou a més els apartats 11.5 (interoperabilitat amb tecnologies de suport), 11.6.2, 11.7 i 11.8; el capítol 10 per als documents continguts a l'app o proporcionats per ella; els capítols 6 i 7 amb les seves condicions; els requisits genèrics 5.2 a 5.9; i el capítol 12.

El que no és a cap taula

Els criteris que la norma marca com a buits no hi apareixen: en documents hi falten el 10.2.4.1, el 10.2.4.5, el 10.3.2.3 i el 10.3.2.4, i en programari hi falta també l'11.2.4.2, perquè el «títol de pàgina» no es trasllada a una app. Tampoc no hi apareixen els criteris WCAG de nivell AAA. Si els exigeixes en un plec, ho fas per decisió pròpia, no per la presumpció de conformitat.

Com fer servir l'annex A en la teva feina

• Per delimitar l'abast: recorre la taula fila a fila i anota, per a cada requisit condicional, si la condició es dona al teu lloc o a la teva app. El resultat és la llista real de requisits aplicables, que sol ser força més llarga que la llista de criteris WCAG.
• Per justificar els «no aplicable»: la columna de condició et dona el text exacte. «No s'aplica: el lloc no ofereix comunicació de veu bidireccional (condició del 6.1 a la taula A.1)» és una justificació que ningú no discuteix.
• Per redactar la declaració d'accessibilitat: la situació de compliment es refereix als requisits de la taula corresponent, no a una llista triada per l'auditor.
• Per al sector privat: la Directiva (UE) 2019/882 (PDF, s'obre en una finestra nova), que la Llei 11/2023 (PDF, s'obre en una finestra nova) transposa, fa servir el mateix mecanisme de presumpció. La Comissió va demanar el 2022 la revisió de la norma mitjançant la petició de normalització M/587, i la v4.1.1 incorpora per primera vegada un annex que relaciona els seus requisits amb els de l'Acta Europea d'Accessibilitat. El detall d'aquesta llei l'estudiaràs al curs N5-C3.

Resum

• Una norma és harmonitzada quan la Comissió en publica la referència al DOUE; des d'aleshores, complir-la dona presumpció de conformitat amb la llei que la invoca.
• La presumpció inverteix la càrrega de la prova: no és una obligació, però apartar-se de la norma obliga a justificar el compliment per una altra via.
• La Directiva (UE) 2016/2102 citava la v1.1.2 com a referència subsidiària; les Decisions 2018/2048 i 2021/1339 van harmonitzar la v2.1.2 i la v3.2.1.
• Les taules A.1 (web) i A.2 (apps) indiquen, fila a fila, el requisit, la seva condició d'aplicació, el principi a què contribueix i la seva prova a l'annex C.
• Recórrer la taula amb les seves condicions és la manera més fiable de delimitar l'abast i de justificar cada «no aplicable».