Mites i realitats de l'accessibilitat

Si treballes en accessibilitat, sentiràs les mateixes objeccions una vegada i una altra. Algunes neixen del desconeixement i d'altres de l'interès de qui ven dreceres. En aquesta lliçó les recollim amb la seva resposta, perquè puguis respondre amb arguments i no amb bones intencions.

«L'accessibilitat és cara»

És el mite més estès i té una part de veritat: corregir l'accessibilitat d'un producte ja acabat sí que és car, perquè obliga a tocar plantilles, components, continguts i, de vegades, decisions de disseny. Però construir accessible des de l'inici té un cost marginal petit. Triar un <button> en lloc d'un <div> no costa més; escriure un text alternatiu costa segons; definir una paleta amb contrast suficient es fa una vegada a la guia d'estil.

És el mateix principi que en seguretat o en qualitat: com més tard es detecta un defecte, més car és arreglar-lo. Per això als nivells avançats d'aquest programa insistirem en l'enfocament shift-left: portar l'accessibilitat als requisits i al disseny.

«Un web accessible és lleig o avorrit»

Res de les WCAG no limita la creativitat visual. Exigeixen contrast suficient, text redimensionable, focus visible i alternatives per al contingut no textual. Amb aquestes condicions es pot dissenyar qualsevol estètica. De fet, moltes de les tendències recents (tipografies grans, molt d'espai en blanc, animacions subtils que respecten la preferència de moviment reduït) són perfectament compatibles amb l'accessibilitat.

El que sí que passa és que alguns recursos de moda hi xoquen: text gris clar sobre fons blanc, enllaços que només es distingeixen per un color tènue, carrusels automàtics o botons i icones diminuts. Però això no és una limitació de l'accessibilitat, sinó un problema de llegibilitat que afecta tothom.

«Només és per a persones cegues»

Les persones cegues són el col·lectiu més visible, perquè el lector de pantalla fa evidents els errors. Però són una minoria dins de la discapacitat visual (la baixa visió és molt més freqüent) i la discapacitat visual és només una part del conjunt. Al curs següent veuràs els perfils amb detall: persones amb baixa visió, amb daltonisme, sordes, amb discapacitat motriu, amb discapacitat cognitiva o intel·lectual, neurodivergents i grans. A aquestes s'hi sumen les situacions temporals i situacionals que ja vam veure.

«Ho arregla un overlay»

Un overlay és un script de tercers que s'afegeix al web i mostra un botó flotant amb opcions com augmentar el text, canviar el contrast o llegir en veu alta. Alguns proveïdors afirmen que amb una línia de codi el web passa a complir les WCAG o la llei. Aquesta afirmació és falsa, i convé saber per què:

• Un overlay no pot escriure el text alternatiu correcte d'una imatge que no en té; com a molt, l'endevina amb intel·ligència artificial, amb resultats sovint erronis.
• No pot reparar un ordre del focus incorrecte, un diàleg modal mal construït o un formulari sense etiquetes: són problemes del codi original.
• Les funcions que ofereix (zoom, contrast, lectura en veu alta) ja les tenen el navegador, el sistema operatiu i les tecnologies de suport de l'usuari, generalment més ben configurades.
• Pot interferir amb el lector de pantalla o amb les dreceres de l'usuari i empitjorar l'experiència.

Això no vol dir que una capa d'ajustos d'usuari sigui dolenta en si mateixa: una barra de preferències ben feta pot ser útil com a complement. El problema és presentar-la com a substitut de l'accessibilitat del codi. Ni les WCAG ni el RD 1112/2018 (PDF, s'obre en una finestra nova) ni la Llei 11/2023 (PDF, s'obre en una finestra nova) no contemplen els overlays com a via de compliment; la conformitat s'avalua sobre el contingut real.

«Ja complim: passem l'eina automàtica»

Les eines automàtiques (axe, WAVE, Lighthouse) són molt útils i les veuràs al nivell d'auditoria, però només detecten una part dels problemes: una estimació habitual parla d'entre un 30 % i un 40 % dels criteris, encara que la xifra varia segons com es compti. Poden comprovar que una imatge té atribut alt, però no si aquest text descriu bé la imatge. Poden mesurar el contrast d'un text, però no si un vídeo té subtítols correctes. Un informe automàtic «sense errors» vol dir que no hi ha errors dels que l'eina sap buscar, res més. A l'última lliçó de text d'aquest curs aprendràs a completar aquesta informació amb una primera revisió manual.

«Els nostres usuaris no tenen discapacitat»

Aquesta afirmació se sol basar en el fet que ningú no s'ha queixat. Però les persones que no poden fer servir un web no se solen queixar: se'n van. I com que no completen el procés, no apareixen a les analítiques de conversió. A més, les tecnologies de suport, en general, no s'identifiquen davant del servidor (ni ho haurien de fer, per privacitat), així que no hi ha cap manera fiable de comptar-les. L'absència de queixes no és una prova de l'absència de barreres.

«És cosa dels desenvolupadors»

Els desenvolupadors hi tenen una part important, però molts problemes d'accessibilitat neixen abans: en el disseny (contrast, mida, focus), en els continguts (textos alternatius, llenguatge, estructura), en la gestió (terminis, compres de components inaccessibles) i en l'edició diària (un PDF escanejat pujat al web). Per això aquest programa s'adreça a tots els perfils: l'accessibilitat és una responsabilitat compartida. A la lliçó següent concretem què li toca a cadascú.

Resum

• Construir accessible des de l'inici és barat; corregir després és el que és car.
• Les WCAG no limiten l'estètica: exigeixen llegibilitat, operabilitat i alternatives.
• L'accessibilitat afecta molts perfils, no només persones cegues.
• Un overlay no corregeix el codi ni serveix com a prova de conformitat.
• Les eines automàtiques detecten només una part dels problemes i l'absència de queixes no demostra res.